Els lectors escriuen

El darrer dia, al club de nit, es va proposar que qui vulgués podia publicar

un relat al blog.

ANIMEU-VOS!

3 comentaris

  1. A la última trobada en Jaume ens va animar a escriure mes endavant, jo ja ho he fet ara.

    Com cada dijous la Marta surt de casa amb poca roba. Quan arriba a davant del Casal, s’apropa a la cartellera i contempla unes imatges de família. En aquells instants, pensa com li agradaria, encara avui, saber qui havia estat la seva mare; si era maca, si duia arracades, si tenia la pell fina, si els seus ulls eren ametllats com els seus, si acostumava a portar el cabell llarg o curt… i el per què la va abandonar. Unes gotes petites i tèbies rellisquen per les seves galtes, són llàgrimes? No, és la boira pixanera que amera tot el seu cos d’humitat.
    Enfila la baixada del Mercadal amb passes curtes. Sense presa, s’emmotlla en l’obscuritat, caminant d’una manera furtiva per esquivar qualsevol persona que la pugui conèixer, desapareixent enmig de la cortina de boira blanca. Entra al carrer Castell i al mig del corriol una música de jazz li fa alçar els ulls. Entre ombres, comença a imaginar el noi que viu al segon pis del número tres. Segurament, ell, de cabell llarg i negre, reposa tot escoltant aquella música melòdica assegut a la seva butaca predilecta, davant d’una llar de foc amb flames roges que desfan, amb la seva escalfor, els glaçons que dins un vas de whisky dansen al so de la música. Segurament, el noi dels cabells llargs té un llibre a les mans, potser Dreceres al bosc de Marius Blàvia. Ella l’havia llegit a l’Institut no feia pas tan, però les dreceres de la seva vida ara la duien al carrer que abraça la plaça de l’Amvall, quan tot d’una agafa consciència del que l’espera. Instintivament s`atura a la font i es mulla els llavis. Arranca unes fulles de menta, que d’ entre l’ empedrat fa la viu-viu, i se les posa a la boca, tot mastegant-les amb parsimònia, com si la frescor de la menta la transportes a records de fragàncies oblidades. Llavors, sent la presència de l´home de la mirada perduda, que darrera la persiana, sap que sempre l`espia. L`home també va a dormir tard, perquè a d`adobar sabates velles, però la Marta ja no pot adobar la trajectòria que ha agafat la seva vida. Quan arriba al carrer del Firal, trepitja amb força el terra per no desequilibrar-se amb aquelles sabates de taló d`agulla que, amb poques passes més, es clavaran al terra i la portaran sota mateix del vell dipòsit d`aigua, on l’ espera un client. Al matí, ella es venedora de queviures en un supermercat, a la nit, ven el seu cos per un plaer momentani. Més tard enceta el carrer de la Fassina on, asseguts a la roca que sobresurt com un ventre inflat, hi esperen tres siluetes abraçades a la foscor de la nit. Ella se sent covarda i tremola, però aconsegueix el valor per lluitar contra la por. Para la mà i canvia el bitllet de paper per la bosseta que conté els grams justos de l’esclavatge de la seva llibertat. Amb passes nervioses, pressionant amb força la bosseta dins la butxaca dels texans, arriba a l’avinguda dels Comtes D’Urgell. Arramblada a la paret, camina amb la seva única companyia: la solitud de la nit freda i els quatre gats que, endormiscats, desperten alertats pel trencament del silenci que les passes de la Marta fan damunt les llambordes, esclatant en esgarips d’ impaciència.
    Quan arriba a la pujada del Casal, el gos que ha perdut la veu, la borda, afònic, de dalt del balcó. Ella s´espanta com sempre i, com cada dijous, perd quelcom innombrable d’ella mateixa.
    Quan veu el carrer dels Escorxadors es recorda de l’Ona i arrenca a corre. En arribar, empeny amb força la porta envelada que grinyola d’impotència, la mateixa que sent la Marta per deixar de fer el carrer. El plor de la seva filla que cada vegada és més fort fa que pugi les escales de dos en dos. Ara, al replà, furga nerviosament a l`infern de la seva butxaca la clau que obrirà el cau on guarda el més preuat que té en aquesta vida, que no és d`altre que la seva filla. Atropelladament s`abalança directament a l`estança d`on surten aquells planys de bèstia ferida. Dins el bressol, els ulls de l’Ona són vidrats d’esgotament i de por. La Marta agafa la seva filla i l’atansa al seu esquifit pit, on del mugró ensagnat hi regalimen gotes calentes de llet. És llavors, amb els ulls humits de dolces llàgrimes, que pensa que ella es va fer gran molt de pressa, i tot agafant- la, li diu: tranquil•la Ona ja sóc aquí, jo he estat qui t`ha donat els ulls, jo sóc qui t`ha donat les orelles , jo sóc qui t`ha donat la vida i també qui et dona aquestes humils i delicades carícies.

    ONA JO SÓC LA MARE
    Anam

  2. (Els lectors continuen escrivint:)

    Pastor de paraules

    La Lluïsa era una noia més aviat baixeta, l’expressió de la seva cara sense gràcia deixava indiferent a qui la contemplava. Els seus pares la van dur al món quan ja eren bastant grans i la van pujar en un ambient de quietud i de poques demostracions d’afecte.

    La Raval de Puigverd va acollir la seva infantesa, juntament amb la seva millor amiga: la Pauleta de cal Sort. Quan nomes tenia catorze anys, els seus pares la van posar a servir a cal Galceran sense demanar-li el seu parer, deixant així que els millors anys de la seva joventut s’escolessin planxant, rentant, cuinant i cuidant criatures d’altres.

    Els pares de la Lluïsa no envelliren, i en pocs anys de diferencia van morir deixant-la orfe de caliu i companyia.

    La Lluïsa tenia els diumenges lliures, i amb la Pauleta i d’altres joves, en sortir de missa de dotze, feien llargues passejades per la banqueta del canal. Els nois, a ella, sempre la ignoraven. En canvi a la Pauleta se la menjaven amb els ulls i la festejaven com abegots. Amb pocs anys, la Lluïsa era l’única que no aconseguia trobar pretendent.

    Un dia, però, sense saber gaire com va anar tot plegat, es va trobar que el Cisco de cala Rita l’acompanyava a la sortida de missa i la portava al Casal a fer un vermut blanc rebaixat amb soda. El festeig amb el Cisco fou d’allò mes seriós: era un home de poques paraules, de maneres fines, educat i mot catòlic. En un tancà i obrir d’ulls, el Cisco era ja l’home que la manava a casa seva, trencant-li la manera de viure de molts anys.

    Poc s’imaginava la Lluïsa que el dia del seu casament esdevindria el naixement de la seva infelicitat. Aquell cony de vida la menava cap un esdevenidor que cada cop li pertanyia menys, deixant-li en la pell unes cicatrius on si podia llegir una vida escrita de desenganys.

    Tingueren dos fills, el Cisco i la Socors, encara que la Lluïsa no es va poder sentir mai mare perquè era el seu home qui volia tenir cura dels nens; quan emmalaltien ell els vetllava, i en els jocs i els estudis també acostumava a portar la veu cantant.

    Sort en tenia la Lluïsa de la distracció que li proporcionava la Pauleta. Mentre moltes tardes cosien assegudes al pedrís del carrer, la seva amiga la distreia explicant-li les feinades que tenia amb els cinc fills i les bogeries que feien de nit amb el seu home quan, dins el llit de matrimoni, el Mariano li deia: “arronsat terrosset de sucre que et faré un altre masclet”.
    El riure de la Pauleta era encomanadís, d’una resplendor que enlairava l`ànima. Sabia saltar marges desagradables i ho arrodonia tot amb agradositat. Els seus llavis formulaven paraules clares i enèrgiques, plenes d’alegria amb moments de pura senzillesa curulls de tendresa. En canvi, els moments de la Luïsa eren plens d’una cruesa inconfessable, curulls de dificultats i de solituds. La Lluïsa es descansava amb la Pauleta i li explicava que el Cisco tenia unes maneres que no feien per un home. A més, li va confessar que des que tingueren el segon fill, el seu home li negava el desig i el plaer. Ell argumentava que havent ja concebut la canalla, tota relació era pecaminosa i indigna d’un bon cristià.

    Com cauen les fulles a la tardor, en pocs anys la Luïsa es va trobar despullada de família, ja que el Cisco va agafar un mal dolent i en pocs mesos la va deixar vídua. Ells fills, a més, van marxar de casa molt joves, oblidant que tenien mare. Moltes vegades la Lluïsa restava serenament immòbil , en un silenci total i absolut, i repassava la seva existència, deixant que afloressin totes les mancances d’una vida efímera. Moltes tardes seia sota els pins dalt dels dipòsits, perduda en pensaments amargament confusos sobre el seu futur. Eren les campanes amb el seu so estrident qui la transportaven a la realitat. A vegades es deia que potser un flirteig amb l’eternitat li donaria la possibilitat d’estimar-se la vida, forçant tots els perjudicis d’impotència i gaudint d’un tarannà agradable, discretament embruixat d’una certa malícia que li concedís una petita revenja, amb la qual poder fer girar l’invisible i desaparèixer entre partícules puríssimes d’int
    el•ligència.

    Pujant la costa dels Dipòsits, amb el cap ple de cabòries, la Lluïsa pensava que tot passava molt de pressa, sense pena ni glòria. Al passar pel davant del partera de la Conxita de Cala Sió, no podia deixar de contemplar la bellesa de les seves flors, que aquella bona dona cuidava amb devoció. Les flaires de violes i de lilàs l’omplien de pau. Més amunt, els roures i els faigs amb les fulles grogues, ocres i taronges inundaven l’ambient amb colors tardorals, i els ocells ho cantaven dalt de les teulades.

    Aquell matí, uns núvols blancs i grisos penjaven de les muntanyes més llunyanes. Els podia veure mentre passejava pels camins engravats arran mateix del canal d’Urgell. Molt de tan en tan un llambrec de sol s’esmunyia, alliberant una breu escalforeta que afavoria tímidament aquella hora diürna. Les seves dèries les sentia pesadament, com plom amuntegat. Si contemplava les fonts generals i impersonals de la seva existència, era mot possible que sentís el seu benestar moral molt perjudicat per unes mancances existencials evidents. Amb una expressió pensarosa, provava d’imaginar com hauria desitjat un objectiu terrenal ple a vessar de partícules d’afecte, amb carícies urgents d’un amant expert en captivar per ella els colors ensucrats, en llargues nits d’amor, amb fortes sacsejades d’intimitat, tot contemplant cortines de molsa llisa clavada a un terra d’humitat, on el somni de l’amor aconseguís encendre el cel més plujós.

    En canvi, la realitat era que ella s’havia sentit utilitzada pel Cisco, perquè ell pugues aconseguir ser pare i així omplir la part femenina que amagava darrera una aparença falsa.
    La Lluïsa era ara una dona hermètica. Deixava que la quietud i la contemplació regnessin a casa seva, amb uns silencis plens de reserves. Moltes vegades pensava que si fos capaç d’esclatar amb rialles com la Pauleta, potser el riure aconseguiria trencar la seva solitud i engrandir així de manera generosa les seves idees i imaginacions d’un llibertinatge, que carregat de màgia, pogués entrar en un temps imaginari narcotitzat de plaers prohibits. Els seus ulls tenien una mirada de perdedora, vessaven humiliació i dolor com la llum de la lluna quan es reflecteix en les estrelles mortes. Intentava imaginar que el temps faria que tot sembles diferent, encara que ben mirat, s’adonava que tot continuaria igual i res indicava que tingués de canviar.

    El dia que trucaren a la seva porta per donar-li la nova que el Jaume de Cal Colom la demanava per fer-li companyia, la seva vida va fer un tomb increïble. El Jaume es veia obligat a viure de nou a Agramunt perquè havia perdut la vista, encara que al poble sempre hi havia estat lligat, sobretot a través dels companys d’infantesa. La seva vida havia estat intensa. Era gran coneixedor de part del món, home d’experiències extremes, apassionat de la lectura, de la música i de la vida exòtica. L’herència dels seus pares li va facilitar una vida sense problemes econòmics. La Lluïsa, quan era joveneta, contemplava d’amagat la colla d’amics del Jaume. Llavors li hauria agradat tant saber de que parlaven, quan els trobava reunits davant la llibreria de Cal Añego. En passar davant dels nois, a la Lluïsa se li accelerava el cor i envermellia sense motiu, encara que pels nois passava totalment desapercebuda. Sempre imaginava que algun dia li dirien quelcom agradable
    , però mai va ser així. Era una perdedora nata. La Lluïsa era prou conscient que el seu cos mai cridaria la atenció dels nois.

    De jove, el Jaume de Cal Colom era mot atractiu. Portava el cabell llarg i acostumava a vestir diferent de tothom. Aquella tarda que la Lluïsa es va trobar, desprès de tants anys, davant del Jaume, ella va poder comprovar que havia envellit, malgrat que el seu semblant era encara el d’un home que havia estat molt atractiu. Dues arrugues al front l’embellien molt i tant en la dolcesa de la seva veu, com en la seva gesticulació, s’hi distingia un rerefons de poderosos suggeriments, d’una desenfrenada experiència fortament seductora, com la dels elegants guerrers de l’amor i de les passions. En aquells instants, les sensacions extremes lliscaven per les pistes de la seva sensibilitat, experimentat al límit els sentiments virginals, abandonant-se al desconegut, mentre gaudia d’un camí que ara brillava per moments, amb torxes d’una altra realitat, que l’atreien com un imant d’harmonia captivadora.

    El Jaume era un home singular, amb molta personalitat. Es podia ben dir que era tot un personatge. En la trajectòria de la seva vida havia experimentat els camins de l’amor més dolç, però també els més espinosos, i com no, els del desengany, amarant-lo de la glaçada solitud dels cors malalts d’amor no correspost. Però era un visionari per les conquestes amoroses, i res l’enfonsava. Tenia una superioritat natural que l’enaltia. La bella mestria del seu mot i del seu gest, eren únics. Aquell home, a la Lluïsa, l’impressionava. Els seus cabells brillants eren d’un gris clar i el seu cos sempre feia mot bona olor. Unes línies solcades li marcaven el naixement del front, ressaltant els seus trets naturals. Estava realment aclaparada per aquella presència d’home, tant diferent del que ella s’havia casat.

    Les seves converses eren mot interesants. Ell restava sempre atent a qualsevol cosa que ella no comprengués al llegir, i sense presses li explicava amb tota mena de detalls. Molt aviat van canviar somriures plens de complicitat i sense adonar-sen va néixer un vincle mot especial, que va fer que despertés en la Luïsa una viva curiositat en molts camps, en el de la moral, per exemple, que ella tenia tant tancat. El Jaume la treia de dubtes, despertant-li tota mena de sentiments, sense que ella en cap moment es sentis culpable dels seus pobres coneixements. I com en un bancal llaurat amb paraules entenedores, les explicacions esdevingueren planeres i entenedores, penetrant pausadament com un degoteig d’intel•ligència. Els llavis de la Luïsa deixaven anar sense prejudicis, desitjos que restaven invisibles, i que li pessigollegen el cor, esmunyint-se en intervals vergonyosos, com també en esgarriaments mentals, molts dels quals podrien titllar-se de manifestacions des
    enfrenades de la voluntat.

    Una tarda el Jaume li digué: Mira Lluïsa, l’esforç per la cultura t’obrirà els ulls, la fantasia literària esdevindrà en tu una força de culte per l’esperit poètic, que despertarà en tu la possessió absoluta del somni. Cap opressor aconseguirà esllavissar l’alenada de culte cap a la llibertat, Lluïsa, que al final et deixarà un pòsit de riquesa absoluta, esquinçant la màscara tràgica i recargolada de la subordinació cap a qualsevol destí no desitjat. Rebel•la’t pel dret a esclatar en rialles com una cosa llegítima, i escapa de l’enverinada indulgencia dels que es creuen amos de la raó absoluta. Tinguis el valor i la confiança de trencar una llença pels teus sentiments interiors i gaudeix de la confiança que et dona el dret a no emmudir en l’amagatall de l’avergonyiment infantil de la culpa. Siguis de ment oberta i deixa que els sentits penetrin en els amagatalls dels jocs de la vida”.

    La Lluïsa envermellia, s’avergonyia, aquelles paraules l’empetitien fent-la emmudir. Evidentment aquell cant a la llibertat era una confessió que li feia pujar un calfred per l’esquena i una mena d’excitació desconeguda, en descobrir en aquell home tant franca confiança. Tenia molts motius per sentir-se encuriosida i espantada. El terra li trontollava sota els peus. Sentia una basca, un rodament de cap, una forta inquietud i, al mateix temps, una viva curiositat que li despertava inconfusibles sensacions de plaer. Desitjava que continués explicant-li coses, però confluïa una consciència curulla de prohibicions personals, com també la curiositat de descobrir una experiència nova pels misteris de la vida, que se li havien esmunyit com mística possibilitats, engrunades en la ignorància. Abastar la bellesa i l’aroma d’aquells instants l’obligaven a fragmentar les febleses asfixiants de malenconia incòmoda, omnipresent en la seva vida. Ara restava pen
    dent sempre d’absorbir desesperadament l’èxtasi d’encís que havia aflorat. No sabia com permetre, a la seva existència, arribar al súmmum d’una felicitat desconeguda per ella.

    Asseguda a la seva cadira de boga, quan arribava a casa, reflexionava sobre les converses cada vegada més profundes que tenien amb el Jaume, i admetia que cada dia trobava més plaer al seu costat. Cada matí despertava amb la il•lusió per compartir aquelles hores, que cada tarda se li esmunyien més de pressa, deixant-li una agitació nocturna que la tenia amb els ulls oberts fins ben entrada la matinada, rebregant incomprensiblement una voluntat que se li desvetllava dins el pit, cremant-la com flames roges de passió. Quan es llevava, en rentar-se la cara, feia un somriure perplex davant el mirall, tot pensant que aviat deixaria que els somnis eròtics que se li repetien, morissin per inútils. S’engolia aquella amargor que sentia per falta d’un coratge que fos capaç de vèncer tots els perjudicis que, a marxes forçades, havien arrelat ridículament en la seva vida, privant-la del lliure pensament i de la llibertat d’acció.

    La Lluïsa es trobava immersa en el camp de la confusió, on els límits eren incerts. Sempre pensava que res se’n podia esperar d’una persona que no havia gaudit ni una engruna de passió. Les cicatrius de la frustració esdevenien ferides noves. No aconseguia posar ordre i els seus embullats pensaments l’arrossegaven a les contrades de la desesperació i de la por, deixant el seu futur en un profund enfosquiment. Ella sabia que mai havia estat una dona enamoradissa però ara sentia passions que la feien sentir egoista, creant-li molta confusió. Només volia ser capaç d’encendre els encenalls de confiança que havia arreplegat inesperadament.

    La Lluïsa vivia veloçment, com aquell que sap que les hores s’esgoten i no li serà cedit arribar amb temps per recollir l’esperit que el porti a la correcció d’un supervivent d’esperances. Inesperadament, se sentia feliç, fins i tot començava a estimar el curs que havia pres la seva vida. Era evident la desesperació de l’estat final, i sabia que aquesta no era la manera de donar consol als darrers dies de la vida. L’inici de la fi era el salt d’experiència cap un desenllaç condemnat a cedir per l’esforç d’un envelliment no desitjat.

    El so de les campanes sempre li havia agradat. La Lluïsa l’escoltava moltes vegades quan s’avorria i l’ajudava a somiar passejades il•luminades de llibertat. Es transformava en un inofensiu passerell, i era testimoni de l’esforç reprimit per amagar les ganes d’alliberar-se d’aquell claustre gèlid, amagant la tremolor d’un cor que gemegava vacil•lant per la fuetejada de la por incòmoda i que la privava d’implorar socors. Però aquella tarda, quan el campaner va fer sonar les campanes que avisaven de l’hora de la missa, alhora que també tocaven a morts, la Lluïsa va saber de seguida que el toc no era per cap criatura ni tampoc per cap home, sinó que eren per una dona. Aquell so la va fer extremi i un mal pressentiment va fer que anés corrents a preguntar a la seva amiga per la identitat del difunt. Pel carrer es va creuar amb la Quimeta de Cal Sucat. Aquesta li va explicar que havia mort la Palmira de Cal Sastre de Les Puelles. Havia agafat el tifus d
    esprès d’haver parit una preciositat de nena nascuda feia tant sols deu dies.

    La Lluïsa va trobar a la Pauleta en un toll de llàgrimes. Acabava de tenir un avortament quan ja es trobava en un estat mot avançat d’embaràs. Al cap de dos dies a la Pauleta li van proposar fer de dida a la petita Feliça de Les Puelles. Ella no es va fer pregar gens perquè la llet dels seus pits no es podia pas desaprofitar. Quan va agafar aquell farcellet de carn tan tendra i blanca, nova dubtar a oferir-li els seus pits adolorits. La petita els va xuclar com qui xucla un nèctar deliciós, i ho va fer amb la delicadesa de l’agraïment. Acostumada amb els seus fills mascles, que demanaven el pit amb la mateixa insistència que el seu home demanava el plat a taula, amb aquell rot tan desagradable inclòs que indicava que el dinar ja era al païdor, amb la Feliça era diferent. La menuda era tant tendra i delicada que mentre mamava semblava un angelet de cera. La dona sentia tanta pau quan aquells llavis petits xumaven amb gormanderia els seus pits mentre uns ditets
    de nina de porcellana s’aferraven a la seguretat que dona una mare.

    La Pauleta li agafà tanta estimació que la volia adoptar, però el seu home no hi estava d’acord i li deia que la cugula no tenia braços per treballar la terra. Llavors ella va demanar consell a mossèn Sabater i ell li digué: “Pauleta, no te la quedis, que tu d’obligacions ja en tens prou” . La pobra dona va vessar moltes llàgrimes per la petita, i quan li van arrencar del braços va embogir de desesperació, com quan una mare perd un fill.
    La Lluïsa li explicava al Jaume tots els esdeveniments que feien que ara fos ella la que animava a la seva amiga, perquè es trobava immersa en una profunda depressió. Mira Luïsa -li deia el Jaume-, nosaltres venim de la foscor i anem cap a la foscor, però la nostra mortificació en aquesta vida ens crea molta confusió. La misèria de l’esperit, que es la dalladora de somnis i de realitats, s’arrela a la negror del nostre present. Hauríem d’esdevenir com els arbres quan, plens de plançons, gronxen els brots novells sense complexos, i contemplar com sobresurt entre bardisses l’herba nova que dona pas a vivències renovades.

    Amb els ulls esbatanats, la Luïsa mostrava una expressió d’incomprensió que feia que se li marquessin unes fines arrugues al front. Amb les celles arquejades, dissimulava el seu trasbals fent veure que, en certa manera, li eren entenedores les seves paraules. Per dins, pensava: “aquest home és com un bancal llaurat amb paraules, com desitjaria que ell sigues el ble que il•luminés els meus dies”.

    Cada dia que passava naixia una complicitat, que feia que les trobades esdevinguessin mol satisfactòries com també enriquidores. Moltes vegades ella no podia evitar, al final de les converses, fer-li un somriure d’aprovació. D’altres vegades quedava suggestionada pels raonaments d’aquell home. La relació amb el Jaume de Cal Colom li obria tot un món desconegut per ella, que sense cap vacil•lació començava a estimar en dosis petites ‘efusiva adoració. La Lluïsa descobria un Jaume singular amb una forta personalitat i un tracte seductor. Encara que a vegades, amb silenciosos pensaments, cremava el desànim que sentia, forjat de poderosos dubtes que l’avergonyien per idolatrar l’elegància, la personalitat i la conversa d’aquell home, que en el fons les trobava commovedores, la Lluïsa estava convençuda que era tot un filòsof, i el convertia en un mag de la saviesa.

    El dia del seu sant, el Jaume va regalar a la Lluïsa un penjoll amb una diminuta clau d’or, tot dient-li que aquella clau era el símbol del seu alliberament. Quan li va posa, li va acariciar els cabells tot olorant-los i dient-li que feien olor de flor d’ametller. Seguidament la va obsequiar amb la novel•la de Victor Català Solitud. En donar-li, li va agafar les mans i les hi ensumar, tot resseguint cada dit amb carícies suaus. Desprès, li va passar el dit índex pels llavis, molt lentament, com si se’ls aprengués de memòria, per poder dibuixar-los més tard en el paper del record. A la Lluísa li sobrevingué un acalorament a les galtes i una brillantor als ulls, així com uns riures histèrics que ocultaven els nervi, provocats per l’estímul d’aquelles carícies. Dins la seva panxa, un pessigolleig feia que el seu cos sentís com la vida corria desbocada per les seves venes lliurant-se a un feliç sentiment d’excitació. Ella se sentia el cor desbocat,
    en canvi, ell, somreia d’una manera captivadora. A la Luïsa se li va accelerar la respiració, mirava fixament amb uns ulls tan plens de goig que no podia veure-hi res. Se li va fer un nus a l’estomac, va tenir un sanglot convulsiu, i els seus llavis van quedar eixuts, fins i tot les paraules se li encallaven negant-se a pronunciar cap mot. A continuació, la Luïsa va enretirar les mans tot dient: “dispensa’m”.

    En aquell moment va empal•lidir lamentant decebre’l. Sentia por de d’esberlar la fragilitat d’aquella felicitat trobada inesperadament. Al costat d’aquell home la vida podria haver estat una aventura excitant, on els plaers adormits explotessin amb fúria, esbravant l’energia d’una repressió que esdevindria irresistiblement sensual. Ella era ben conscient que havia estat culpa seva renunciar aquella bogeria que se li presentava tan dolça per primera vegada a la vida. Va tancar els ulls i va poder veure que havia deixat escapar l’oportunitat irrepetible de poder agrair el fet de ser dona. La Lluïsa no va cercar en l’invisible un punt en l’eternitat, ni es va concedir el somni de plenitud mai acomplert. Cap feble lluïssor de cap miracle va fer canviar el seu destí, ni res la va reconduir per passadissos d’esperança. La seva quotidiana i avorrida condemna trepitjava de nou l’enterrament de la seva covardia, que vivia eternament soterrada en la co
    nformitat.

    Les abraçades de la imaginació relliscaven amb escenes àcidament eròtiques, amb escorces carnoses del perfum de la metàfora del descobriment. La Lluïsa estava convençuda que aquest home governava les regnes del seu afecte, i que com palla seca podria cremar les restes del temple de la seva joventut. En aquell instant es va adonar que la seva por obeïa al seu marcat sentit del pudor. Sempre es repetia que en ella no hi havia gaire cosa a estimar, que la seva tristesa penjava de les tiges més verdes on les flors morien sense fer olor. Haver assaborit de gust aquell moment d’ambient perfumat de felicitat, hauria esdevingut tant agradable, que ara, profanar-lo l’avergonyia.
    Desprès de reviure mentalment l’escena, la Lluïsa es va quedar immòbil i va haver de reconèixer que havia desitjat febrilment que el Jaume l’abracés, que la besés als llavis eixuts de passió. S’adonava que amb una sola carícia de més hauria justificat l’alliberament captivador de totes les flaires ensucrades del desig. Potser, així, s’hauria alliberat de l’esclavitud de poder desitjar tot el que li estava prohibit i cercar un somriure per no ennegrir d’angúnies l’escenari dels descobriments.

    A poc a poc, la Lluïsa anava despertant la màgia que restava adormida dins del seu cor. Es preguntava quina força li podria fer deixar les seves cavil•lacions en l’amagatall on el seu cor solitari es revelava, per no desfer mai el llaç que subjectava l’inquietant i malenconiós misteri del seu encalitjat i disfressat desig de ser estimada. Volia poder estimar sense limitacions. La Lluïsa es deia: “sé que cada hivern té la seva primavera, com també sé que jo ara he trobat un espai harmoniós, tranquil, refinat puc expressar els meus pensaments amb tranquil•litat sense cap mena de prejudici. Em puc permetre assaborir cada paraula i cada pensament en un ambient d’intimitat que il•lumini d’una manera acollidora cada moment, fent que esdevingui tot un ritual, vibrant de passió pel desconegut”.

    Moltes tardes, al costat del Jaume, la Lluïsa es moria de tanta felicitat i no podia concentrar-se en res que no sigues el goig d’exterioritzar amb energia els més nobles sentiments. Va descobrir les més dolces sensacions i totes brillaven amb la llum de la innocència. A poc a poc, amb naturalitat, despertava l’ànima noble de donzella que restava adormida i desconcentrada per la necessitat que sentia d’experimentar algun plaer per primera vegada. Se sentia l’ànima dalt els núvols, encara que moltes vegades no podia escapar de la més humiliant sensació d’una cruel culpa, fent seua una exagerada ridiculesa en comprovar, en la expressió dels seus ulls, el desig ardent d’un llibertinatge que ella no havia vist ni experimentat mai.

    La Lluïsa sentia un impuls de fer el que més havia somniat, però l’espantava cometre alguna imprudència, a causa de la llossa de brutícia pecaminosa que tant li pesava. Moltes vegades es deia si es prenia aquells plaers amb tanta paciència, esdevindrien un plaer sense força. Van arribar a intimidar-la tant, que el Jaume sabia el que ella pensava en tot moment, perquè li veia néixer els pensaments. Les seves converses acostumaven a ser pausades i reflexives. La Lluïsa cada dia l’admirava més a aquell home. La seva intel•ligència l’atreia, així com també la bellesa del seu rostre, amb tots els matisos d’una actitud afable i natural. Li agradaven els minuts plens de pau que passava amb el Jaume.

    Algunes vegades la Lluïsa es deixava arrossegar per intensos pensament, i es preguntava si aquells moments tan dolços durarien gaire, si el tirabuixó del temps la duria a descobrir el caramel de glaç que penjava dels llavis més dolços, o bé si el seu orgull esquinçat la deixaria espigolar feixos d’esperança que desgranessin la confiança per poder tocar el llindar on la no-vida simula ser vida. Amb una sola carícia, la Lluïsa abraçava i dominava el seu ànim com domina amb l’urpa d’una ona la gola d’un mar d’escuma blanca on rellisquen místicament les entranyes de les nimfes més castes. Moltes vegades es deia que el pas per aquesta vida era semblant al temps que es disposa per travessar un pont on no es pot fer parada perquè el camí cap al paradís es molt sinuós i les petjades amaguen perills i secrets amb espurnes d’absoluta indulgencia. La Lluïsa es preguntava si es podia morir d’amor amb una vida tant insignificant.

    Aquella tarda de Juliol, la Lluïsa es va sentir desagradosa quan l’Enriqueta de Cal Torner li va dur l’encàrrec que no era necessari anar a Cal Colom a fer les lectures, ja que l’home no es trobava bé. Aquest fet la va fer posar de mal humor. Tot el que començava, al cap de poca estona, ho deixava per avorriment. Va començar a fer punta al coixí, que era un entreteniment que la relaxava mot, però aquella tarda els boixets se li entortolligaven de mala manera. Més tard ho va provar amb el llibre que li havia regalat el Jaume. Ella no havia estat mai bona lectora ni recordava haver vist mai els seus pares llegir, tret d’algun llibre del Josep Maria Folch i Torras. Al col•legi,, però, la Doña Margarita sí que la feia llegir en veu alta perquè deia que tenia molt bona entonació. Quan imaginava la Mila de Solitud netejant la imatge de Sant Ponç dins aquella capella empolsada i freda, i com els ulls esbatanats del Sant li feien la mateixa basarda que els de
    l’ànima, pensava en el fet que sempre hi ha hagut dones que s’han sentit soles.

    Aquella mateixa nit es va despertar suada i amarada. Hauria jurat que uns dits molt fins havien acariciat la seva galta mentre una veu molt clara li deia arran d’orella: “Luïsa fas olor de flor d’ametller”. Impulsivament va agafar els llençols i es va tapar el cap, i tot seguit, molt quietament, quasi sense respirar, escoltava el silenci per donar crèdit al que havia sentit, fins que sense adonar-se’n va agafar altra vegada el son. L’endemà al matí, mentre planxava, va sentir com algú donava dos tombs amb la clau de ferro i el xerric de les frontisses tan característic que avisava quan algú pujava. “Segur que és la Pauleta”, va pensar la Lluïsa, ja que era ella qui tenia la llibertat d’agafar la clau que sempre reposava penjada al forat de la botera.

    Aquell silenci, però, era estrany, perquè la Pauleta era de mena sorollosa i tenia el costum de pujar les graus tot cridant qualsevol ximpleria, com per exemple: On es la bleda més tendra del hort?, o bé: Pubilla treu la xocolata a la pedra, que jo porto els melindros! La Lluïsa va parar l’orella quan, tot d’una, es va sentir abraçada pel llargs braços de la seva amiga que, enfonsant-li els seus exuberants pits al bell mig de la cara, va provocar-li un principi d’ofegament. Quan va aconseguir separar-se’n, ella li anava repetint entre sanglot i sanglot : “el Jaume és mort, el Jaume és mort”. A la Lluïsa se li va dibuixar una gran rialla als llavis que deixà parada a la Pauleta. Acte seguit, alçant els ulls al cel, anava dient: “Ara ho entenc tot, ha estat el Jaume qui ma tocat aquesta nit”.

    La Pauleta es va esfereir de valent, perquè creia que la Lluïsa havia embogit. Pocs segons més tard la Lluïsa, blanca com el paper de fumar, es deixava caure de patac en aquella petita cadira de boga que havia estat de la seva mare i que el seu pare n’havia serrat els suports perquè hi estigués còmoda al hora de donar el pit als seus fills. La Luïsa la guardava com un tresor, perquè aquella cadira conservava els records més tendres amb els seus fills. També ella la va fer servir per alletar els petits, i fou llavors que va poder contemplar-los amb tota llibertat, sense la mirada acusadora del seu home que sempre li deia que la canalla havia de menjar i dormir sense més contemplacions, perquè si no es malcriaven. També en aquella mateixa cadira havia cosit el vestit de bateig per la seva primera filla, blondes, fistons, calats i llaços perquè tothom contemples les bones mans de cosidora que tenia. Però qui li havia de dir a la Lluïsa que, desprès de tan d’
    esforç, no seria ella qui portaria la nena a l’església per ser batejada. Ho va fer la comadrona, que era la senyora Angelina, juntament amb el seu marit, perquè a ell se li va posar al cap que la nena havia de ser batejada l’endemà mateix del seu naixement, ja que coincidia amb el sant de la patrona d’Agramunt i li volia posar Socors, un nom que a la Lluïsa li desagradava però que va haver de claudicar com d’altres vegades. Ara recordava que en la primera sortida desprès del part va tenir d’anar a l’església a presentar la criatura i a oferir un ciri per la seva purificació, com si el fet de parir un fill fos un pecat. Realment les dones eren dignes de les collonades més absurdes.

    Darrerament el seu son era mot lleuger, semblava un vel mot prim que amb un pessic es podia esquinçar. Volia aconseguir descompondre les ombres de la seva vida i poder trobar la llum que no conegués la derrota. Confusament la despertava una llum mansa i acerada que la transportava a la realitat, on comprovava que una profunda pena la continuava a tenallant obsessivament. Obria ben fort els ulls per tenir la garantia d’estar efectivament desperta, s’asseia arraulida damunt la flassada del seu llit, on reposaven uns domassos roigs de sang, i entre la claror buscava quelcom innombrable que li retornés la il•lusió de poder comprovar que el Jaume no era mort. Observant aquella claror, comprovava que tot seguia igual i, novament, defallia en veure que començaria un nou dia de solitud i de buidor. Dins el buit d’aquell silenci per companyia, es preguntava que seria millor si embogir o sobreviure amb el càstig del abandonament per sempre de l’home que havia estat el trau pel
    botó que impregnava de formes la seva realitat d’aparences frívoles. Tot havia estat una il•lusió dolorosa per una ànima ingènua. Imaginava passejades mentals per camins idíl•lics sense rumb on el pensament desert d’esforç camina per camins de somnis perduts. Es sentia com una persona sense alè, per continuar amb súpliques humils de dona desesperada que buscava la capacitat per poder trobar un centre, per no deixar-se convèncer que es trobava perduda i no fingir més que la mort del Jaume l’havia deixada indiferent.

    Havien passat pocs dies i la Lluïsa ja sentia una forta nostàlgia de la seva partença. Això feia que moltes vegades restés atordida, vagarejant i buscant el fil per poder cabdellar la cadena de culpes que trobava en el més absolut desordre. Trobava embogidor sobreviure sense haver tingut opció de poder dir a la persona que omplia les seves hores, que ara començava a estimar-lo, que cada vegada sentia més necessitat de sentir-lo a prop i de gaudir d’aquella intimitat que aquells darrers mesos els havia unit tant, embolcallant-los completament en interminables somnis de futur, plens d’incertesa però també d’una obsessiva concentració en trobar passió a les noves paraules que, com qui no vol, anaven aprenent junts. No va poder posseir el cos d’aquell home, que ara en somnis l’embriagava d’un foll desig. Ja no li quedava altre plaer que no fos el de repassar les lectures que havien fet junts i recordar, amb angèlica dolçor, el que el Jaume li deia: “no és del tot
    incompatible vessar llàgrimes de dolor, com també vessar llàgrimes que et produeixin plaer”.

    Però la Lluïsa no sabia viure sense ell. Havia de trobar motius per no ofegar-se en aquella encotillada existència, on li era difícil aparentar una normalitat que ja no tenia. S’esborronava en pensar que es trobaria dia si dia també, de cara amb les sinuoses ombres nocturnes i amb la inèrcia del anant fent, de l’anar passant sense opció de poder trencar amb aquell present destrossat, despullat, ranci, on si’imposava el dolor físic que sovint coincidia amb la seva voluntat morta. Romanien tancades dins seu les fronteres de la seva frenètica travessia cap a una hipotètica independència vital. La Lluïsa, tanmateix, estava convençuda de que l’acte trencador de llegir i d’escriure l’ajudaria a sobreviure, adobant el misteri del pensament i rebutjant el germen de la ignorància que tossudament havia presidit la seva vida. En aquells moments transitava per dreceres que traspuaven penúries submergides en profundes malenconies encrostades en tristíssims versos com els d
    els solitaris somiadors d’abismes. S’entossudia en un recolliment interior per protegir-se d’haver d’enfrontar-se als seus propis fantasmes, que esdevenien cassigalls premonitoris, bruts de la malenconia de l’enyor.

    En somnis, la Lluïsa intentava enllaminir-se en la falsa quimera del plaer i construir metàfores existencials on poder espigolar amb convicció els darrers misteris de la seva infelicitat, els quals restaven entollats en basses de quietud eterna. Contínuament s’obligava a buscar-se, rebolcant-se per foragitar les angoixes de les absències i dels sofriments que pressentia incurables. Quan mes sola es trobava, mes s’endinsava en les paraules dels versos que la nodrien pacientment, amb una rutina fantasmagòrica tot deixant-se acariciar càndidament per un joc de defensa innocent, mentre es diluïa tímidament la seva derrota. S’havia atrinxerat en els seus petits inferns quotidians, havia tancat tota possibilitat a trobar consol per alliberar-se d’aquell abatiment embafador, no sabia com fer-ho per trobar aquella llum que li proporcionés la claror necessària per seguir el camí on hi caminaria sense presses . Havia d’encarar el dolor que la faria créixer en l’
    auto-compassió, però ella sabia que l’auto-compassió estava destinada als perdedors.

    La seva lluita interior era silenciosa, i al final de cada dia se sentia cada vegada mes cansada. El camí que tenia sota els seus peus li semblava impossible de poder-lo superar. Intentava ser conscient de que havia d’aprendre a fugir de les coses que li podien fer mal, però ara necessitava la solitud per viure i la cultivava profundament. Es considerava una dona tímida, fins i tot una mica estranya, i sabia que la solitud dintre seu poc o mot sempre hi havia fet estada, però la disgustava que la gent sentís compassió d’ella. S’adonava que el seu cos de dona s’anava marcint sense haver-la avisat, i això la consumia. Per aquest motiu havia esfullat el llibre en el qual dormien les línies on havia deixat les senyals d’una vida, on els camins de l’amor no s’havien consumat. Volia saber com superar l’enyorança d’ençà de la partença del Jaume, i, com si parlés amb la buidor, es repetia que a ella la felicitat li havia durat ben poc, que era incapaç
    de retenir una sola engruna d’amor. Amb la veu trencada, la Lluïsa no va poder reprimir un plor que va inundar les seves galtes de llàgrimes d’auto-compassió.

    Aquells dies se sentia buida i afectada per l’absència de l’home que havia aconseguit despertar un cor adormit. Intentava reconèixer a l’auto-exploració d’una consciència, ara reflexiva, que l’autoritzava a rebolcar-se en la seva intimitat més profunda i a permetre’s la llibertat d’una lenta maduració que posava a prova el domini de la seva imaginació, rebutjant el combat de la inseguretat, esdevenint una deessa invicta. A vegades queia en una mena d’hipnosi indeterminable, que matava els seus pensaments alleugerint-ne el seu dolor. Però més tard sortia del seu encanteri i guaria el seu decaïment contemplant els parterres de la Conxita de Cal Duler, on les tulipes vermelles convivien tranquil•les amb l’orgia de les roses de tots colors. Com es penedia ara de no haver collit aquella rosa de color porpra que, solitària en un racó de la rocalla, destacava de la resta de la vegetació, i que sempre que la contemplava es deia que un dia tindria el val
    or de collir-la i regalar-la al seu Jaume. Ara ja no hi era a temps.

    Quant la Lluïsa deixava la finestra oberta de bat a bat, el vent de dalt acariciava els seus cabells i li refrescava les galtes envermellides pel sol. Aquell cel blau poderós estrenava, amb les seves tardes llargues, un nou estiu on les ombres s’abraçaven amb les clarors tèbies que silenciosament renunciaven a morir de records coberts de pols de plata. A la Lluïsa li agradava escoltar els gemecs del vent entre l’espès fullatge del arbres de dalt dels Dipòsits. Tenien tanta alçada que imaginava que foradaven el cel., mentre, ajaguda damunt l’herba, gaudia de l’ombra deliciosament fresca. Badava amb les formes del núvols, badava amb el vol de les orenetes que dibuixaven amb elegància uns cercles blancs i negres semblants a l’esperança, envejava aquells moviments àgils que els aïllava de la realitat. Inspirar el perfum matinal d’estiu que es barrejava amb el perfum de les violetes era guaridor. Aquelles senzilles flors semblaven contemplar-la amb aquells ull
    ets negres plens d’alegria.

    No hi havia res que li provoqués entusiasme, es deia a ella mateixa: “estic ioditzant-me, divago en humils viaranys arrossegant-me cap a una dependència inequívoca de malestar que em recorda contínuament que sóc quelcom insignificant”. El plor li tenallava la gola, amb la veu ferida de dol, i feia que dins el racó mes feble del seu cor sentís l’absència del Jaume com un buit que no sabia omplir. Volia omplir la seva vida, tenia pressa, una pressa furiosa per oblidar ferides enverinades de mancances i esbrinar qui era i qui li hauria agradat ser. La Lluïsa era conscient que potser era massa tard, però era absolutament necessari i urgent que aprengués a escoltar-se i a entendre que el seu destí era lluitar amb totes les seves forces contra la destrucció de les poques engrunes que conservava d’il•lusió, i no corsecar-se en preveure un futur negre, on els records dels últims esdeveniments de la seva vida poguessin aixecar onades de destrucció. En aquells moments
    només demanava una mica de pau interior, una mica d’amistat i una mica d’amor.
    Si seguia així era possible que la Lluïsa caigués pel pendent més profund de la vida, de la manera més natural, com ho fan els rierols que corren riu avall fins a caure en el ventre acollidor de la mar. Omplia la seva memòria amb la imatge del rostre del Jaume, i s’hi li hagués estat concedit el seu desig, l’hauria inclòs en el rastre dels seus pensaments i així li seria més lleuger el seu camí. Havia estat tan a prop de l’alliberament de l’esclavitud, que amb un senzill somriure hauria pogut fugir de la por d’ennegrir d’angúnies l’escenari dels descobriments , on draps blancs de boira boleien penjats en fils rovellats per l’absència del més elemental. Si hagués tingut el valor per descompondre les ombres de la seva vida, potser hauria pogut trobar la llum mansa i clara que la portés pel camí que no conegués la derrota i així vagar somnàmbula pel paradís perdut.

    La Lluïsa se sentia posseïda per l’aire fred de la nit, que era com el preludi de la caiguda al pou, on es trobava la condemna de la seva destrucció. En aquells moments no podia tenir una perspectiva més tenebrosa del seu futur. La seva mirada era com la de l’amant refusat i no li passava desapercebuda la manera com es veia obligada a conviure íntimament amb aquella espantosa i buida realitat. Tanmateix, els records l’aferraven a la vida, proporcionant-li instants de reconciliació amb la il•lusió, encara que podia ben dir que el seu destí era d’una cruel normalitat. La por més profunda d’ella mateixa batallava dintre seu per fingir sentiments d’una alegria que s’esberlava per la seva urgència, en equilibris interns que murmuraven la seva infelicitat.

    Aquella tarda tenia la necessitat de prestar atenció a la multitud de sentiments que l’agitaven. Contemplava des de la finestra com voleiaven les fulles seques, que donaven un caire d’abandonament al carrer. Era el carrer estret, sinuós, on les cases es contemplen agermanades tot donant-se la cara de molt a prop, i on les dones surten a la fresca assegudes a la pedra calenta, on esbandeixen les novetats del dia que porten amagades a les butxaques del davantal. Eren aquelles mateixes dones que el dia del seu casament guarniren de flors tot el carrer, desitjant-li que tingues sort. A la Lluïsa li sobrevingué una gran tristesa que esdevingué crònica. Prou que feia esforços per evadir-se de la realitat, però la grisor de la seva existència amb la incertesa del present feia que trobés els dies feixucs i no podia entendre perquè li havien pres el que més estimava. Prou que provava de trobar l’escletxa per on poder-se alliberar d’aquell destí que ella no havi
    a triat. Sabia que la renúncia d’un mateix conduïa al menyspreu, i ella ja es menyspreava. Se sentia tant melangiosa que unes llàgrimes lentes queien habitualment dels seus ulls, sense trobar aturador. Es deia que el món sense el seu alquimista espiritual havia perdut tot el sentit, i ara, l’escenari de la seva obra havia abaixat el teló. Havia caigut en els abismes infernals de la nit, on els fracassos es barrejaven amb els fantasmes que posseeix l’holografia. Qui sap si en un altra reencarnació li seria concedit volar amb llibertat impàvidament i no ser sotmesa al dictat capritxós i ingovernable de la vida, oblidant l’herència tortuosa que darrera l’ombra d’una mà poc afable li havia enverinat la vida.

    ANAM

  3. PARAULES
    Ell, sentia la possibilitat de capbussar-se despullat dins el riu, en el qual la rialla se submergia per camins que li permetien trencar la continuïtat d’unes aigües sorrenques, on s’hi barrejaven les seves misèries humanes, com també el desconsol de l’home que sanglota, enfonsat en la impotència que l’impedeix xisclar entre el canyissar sec de l’ ànima. Una ànima on s’hi amagaven les ganes boges de fruir del cabdell d’imatges, que el seu cervell buidava pausadament al cove dels records perduts, tot esberlant aquell sensible entusiasme de l’adolescent pur, obligant- se a despertar precipitadament a un esdevenidor pertorbador i fred.
    Repetidament reposava, transformant en covardia una voluntat tímidament morta, per esdevenir un home feble, per esdevenir un home sol, on les parceles d’intimitat suraven en un món líquid, on els arxius de l’existència s’agellonen a la submisió de l’home covard. Sense adonar-se’n, s’arrosegava a la llardosa espera d’un cor àrid de somnis intel•ligents, els quals puguin adaptar-se convençuts als sentiments més nobles mai escrits i en els llibres de les inclinacions més dolçes, que ofereixen agosaradament, enjogassats, els membres blanquíssims de les pells amorosides d’unes mirades d’aigüa.

    ANAM

Respon a Anam Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php